A calzón quitao
Feia molt de temps que no llegia poesia i
encara més que no ho feia en català. Una recomanació d’un connaisseur,
el meu amic Pascual, em va posar en la pista d’un autor que em sonava, però del
qual no coneixia res. Mesquida, Biel. El bell país on els homes
desitgen els homes. Barcelona: Ed. labutxaca, 2021 en la segona reimpressió,
80 pàgs, que inclouen un proemi i un epíleg de Jordi Llovet.
Que fora casi un opuscle, em va animar una miqueta. La poesia s’ha de beure a
glopets, paladejant-la, rellegint cada poema, deixant-lo reposar. L’últim dels aquí
ressenyats d’aquest gènere era una edició bilingüe d’en Joan Margarit, que em va commocionar: Un asombroso invierno. En aquest s'afegeix la dificultat d’un vocabulari no sé si massa culte per a mi o amb modismes mallorquins (l’autor viu a Palma), que m'han resultat absolutament
desconeguts.
Mesquida és un chico joven de mi
edad (Castelló de la Plana, 1947) qui, a més d’escriure, ha estat
format com a biòleg, a més de ser un bon crític literari, traductor, guionista
de cinema i excel.lent recitador. Ha rebut nombrosos premis: el Prudenci Bertrana per la seua primera novel.la, L’adolescent de sal (1973),
que va ser censurada pel franquisme; el Ciutat
de Barcelona i el de la Crítica, coronats pel Nacional de Literatura Catalana. Com es pot veure, li sobren mèrits a aquest
home. Tanmateix no ho va tindre massa fàcil amb el poemari que comentaré, como diré
després.
Parlava de dificultats i m’explique: quan va aparéixer l’any 1974, ho va fer de forma anònima, sense peu d'impremta ni referència editorial,
les vint-i-dues pàgines estaven mecanoscrites i grapades. No va ser fins a la segona edició de
1985 quan va aconseguir la forma de llibre ple. No estic segur que aleshores es
fera servir la expressió "estar dins de l’armari", però tal vegada
les circumstàncies de aquella primera aparició pogueren ser degudes a eixa situació de
"clandestinitat". I aquest amagament em sembla prou contradictori amb la valentia a l’hora
d’expressar-se. El prologuista assenyala que es tracta d’un "llibre sobre l’amor
i un tractat de literatura" (pàg 7). Sembla que l’escriptor coneixia bé les teories
literàries que feien furor al París de dels anys seixanta i que estaven
imbuïdes de marxisme i psicoanàlisi. Ho defineix també com una mena de ars
poetica alhora que un ars amandi. Ambdues trenquen amb
tot el que en l'época estava establert. Gil de Biedma, al seu poema Pandémica y
celeste, de l’any 1963, ja havia sigut prou explícit en l'expressió dels seus sentiments i els seus desitjos, però dins unes
formes quasi clàssiques, per no parlar de Federico i els
seus Sonetos del amor oscuro, o bé de Cernuda i
els seus Placeres prohibidos.
Llovet assenyala que l’escriptor posa "l’entramat lingüístic al servei de la subversió radical de tots els ordres" (pàg. 15), la qual cosa segur que va produir malestar al món cultural català de l'època, cosa que se va traduir en un aïllament. No trobem en els poemes de Mesquida l’aire romàntic que en el citat de Biedma, més aviat li agrada situar-se al marge del "bon gust", de la ortodòxia, no només pel que fa al objecte del desig. Els trenta-tres poemes han estat escrits amb una llibertat absoluta pel que fa a la forma, de fet es podrien considerar poemes en prosa en els quals apareixen la primera i la segona persona indistintament. Sembla que no hi haja distància entre el jo poètic i el jo real. L’impuls sexual, adreçat a cossos anònims, queda per damunt de qualsevol consideració de legalitat o de conveniència moral o social. Lluny queda l'antiga litúrgia de la conversa prèvia, abans d’arribar a la manifestació clara de la pulsió sexual, que es desfarà una volta aconseguit el plaer.
José Manuel Mora.
Comentarios