Elegia
Fa la impressió que el book crossing encara funciona. He tornat a trobar, de camí a l'Albufereta, un parell de llibres abandonats. Els he simultaniejat, i cada dia m'en llegia un dels poemes de Margarit, Joan. Cantata de San Just. Alicante: Ed. Instituto de Estudios Juan Gil Albert, 1987. Edición bilingüe. amb un pròleg introductori del mateix autor i només 67 pàgines. Dibuix de la coberta a càrrec de Vicente Rodes. És un llibre senzill, de tirada curta.
Margarit (Sanaüja, 1938-Sant Just Desvern, 2021) és un poeta que conec. Tal volta per això vaig agafar el llibre deixat al carrer i he començat a llegir-lo immediatament. Ja he parlat de la seua professió d'arquitecte, i del Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (2008), i del Cervantes, que va rebre al 2019. Qui vullga més informació pot revisar la ressenya anterior sobre l'autor d'Un asombroso invierno. No hi tornaré. Com en aquell, ací tenim un poemari doble. Cada poema està enfrontat amb la seua versió en castellà, feta per el mateix poeta amb tota la llibertat del món. Amb una visió casi profètica anuncia al final del pròleg: "Aquest poemes els ofereixo empés el sentiment que un dia moriré a Sant Just" (pàg. 99), com així va succeir.
Parlava al títol d'aquesta entrada d'"Elegia", i no sé si és del tot adequat, perquè el to elegíac és de tristor pel que s'ha perdut, mentres que Margarit ens informa al pròleg que "fa deu estius que visc a Sant Just Desvern, un poble antic vora la nostra gran ciutat marítima, un poble que roman encara entre la mar verda dels grans jardins burgesos d'estiueig d'entre guerres" (pàg. 9). L'estructura del llibre va alternant un primer grup de poemes que es recolza sobre una pregunta retòrica que es repeteix constantment: "Qué deu esser Sant Just?" (pàg. 13). I va responent amb preguntes que tempten definir-lo. Ell mateix es respon matissant: "Això sol no és Sant Just" (íbidem), en una col.lecció de negatives que deixen en suspés el lector, que voldria saber finalment què és Sant Just. Mai no acaba l'escriptor de confirmar el que sí que és, però amb les negatives insuficients, "sol", "ni", ens en anem fent una idea.
En contrast amb eixos intents de saber què siga Sant Joan, venen uns poemes numerats, que s'inicien amb un contundent "Estimem el present" (pàg, 11), que tanmateix és contradictori, en acabar dient: "En farem aquest cant per enyorar-ne / el fosc matí d'hivern, els primers llums" (íbidem), amb eixos hendecaíl.labs perfectes. I l'enyor té sempre un toc elegíac. S'inclouen a més referències al passat: "Sols el silenci ha resistit l'oblit / l'oblit de sorra blanca vora un riu / que entrà en la mar devant de casa nostra / per no tornar mai més" (pàg. 19). Hi ha passatges molt descrptius amb molt poques paraules, que s'alternen amb l'expressió de sentiments profunds y de records amargs de la guerra incivil: "El sol es pon rere muntanyes malves / enllà del riu" (pàg. 31). "Homes armats parlant en castellà / ens recorden la història on voldrien / abocar oblit, oblit i més oblit" (pàg. 39).
I eixe to d'elegia no només és la evocació del que s'ha perdut, més aviat li ofereix al poeta la possibilitat de re-viure a través seu els que ja han mort. " Els ulls de qui no hi són s'obren en mi" (pàg. 51). I com no podria ser d'altra manera en aquest poeta capaç de versificar en dues llengües veïnes, apareix la seua estimació per la que fa temps va decidir que fora la del seu ús poètic: D'on ve la melangia, / aquest ressò d'un somni aferrissat / només al privilegi de la llengua?" (pàg. 63). Perque tal i com ell ho sent, amb el seu instrument de treball, ha de creure que no li queda més que la presència del poble davant seu " preservant la noblessa dels xiprers / i la perennitat de la paraula" (pàg. 63). Quin recés de pau que m'ha provocat la lectura d'aquest petit, gran llibre de versos clars i profunds.
José Manuel Mora.
Comentarios