Miscelánea crítica
Escriure és altra manera de lluitar per una societat millor
Cuarenta años de profesión dan para que haya pasado ante mí un alumnado extenso y variado. Con algunos he mantenido la relación cincuenta años después; las redes ayudan a hacerlo ahora con más facilidad. De todos ellos, que yo sepa, tan sólo dos se han propuesto la tarea de escribir. Que uno de ellos me haya dedicado cariñosamente su libro y que me haya pedido que lo lea y lo reseñe me pone en un aprieto. Si además está escrito en valencià, ello me obligaría a escribir estas líneas en esa lengua por coherencia. Ya he explicado en una entrada anterior que mi prurito de profesor hace que no me sienta del todo seguro para hacerlo con la corrección debida, razón por la cual lo haré en castellano. El autor me ha prometido que se encargará de realizar una traducción tan acurada como sol. Banegas Garrido, Òscar. Pensar en veu alta. Reflexions sense pèls en la llengua. Alicante: Editorial Club Universitario, Ensayo; 2025. 308 páginas.
Banegas (Alacant, 1978) fue alumno mío con apenas 16 años. Siempre me costó suspender a quienes se esforzaban, pero me costaba más dar la máxima calificación. El trabajo de documentación sobre Les Fogueres de Sant Joan que realizó al finalizar el curso me obligó a calificarlo con un diez, de los pocos que he dado. Ya apuntaba maneras, pues. Al dejar el instituto y marchar a la Universidad a estudiar Filología Catalana le perdí la pista, como a tantos. Lo reencontré mucho tiempo después ejerciendo de profesor de catalán en la Universidad de Bolonia. Nos sirvió de cicerone, en una ciudad que conocía bien. Compartimos viaje de regreso con su madre. Y desde entonces reanudamos la relación. Solemos coincidir en el cine y en el teatro, aficiones que compartimos, además de la lectura. Y aunque ambos somos castellanohablantes por familia, desde que él decidió asumir el valenciano como lengua de comunicación, es en esa lengua como interactuamos. Su trabajo actual en la U.A. como Técnico de Lenguas hace que su cuidado por el idioma sea extremo, lo que se pone de manifiesto al leer el libro. Es colaborador de opinión en el Diari La Veu del País Valencià, además de publicar en el diario Información de Alicante y en medios de alcance estatal, como Zero, InfoLibre, El País, Infogai, Queer Magazine, 20 Minutos...
Miscel·lània crítica
Escriure és altra manera de lluitar per una societat millor
Quaranta anys de professió
donen perquè haja passat davant meu un alumnat extens i variat. Amb alguns he
mantingut la relació cinquanta anys després; les xarxes ajuden a fer-ho ara amb
més facilitat. De tots, que jo sàpia, tan sols dos s’han proposat la tasca
d’escriure. Que un d’ells m’haja dedicat afectuosament el seu llibre i que
m’haja demanat que el llija i el ressenye em posa en un compromís. Si, a més,
està escrit en valencià, això m’obligaria a escriure aquestes línies en eixa
llengua per coherència. Ja he explicat en una entrada anterior que la meua
condició de professor fa que no em senta del tot segur a fer-ho amb la
correcció deguda, raó per la qual ho faré en castellà. L’autor m’ha promés que
s’encarregarà de realitzar-ne una traducció tan acurada com ell acostuma. Banegas
Garrido, Òscar. Pensar en veu alta. Reflexions sense pèls en la llengua.
Alacant: Editorial Club Universitario, Ensayo; 2025. 308 pàgines.
Banegas (Alacant, 1978) va ser
alumne meu amb 16 anys. Sempre em va costar suspendre els qui s’esforçaven,
però em costava més donar la màxima qualificació. El treball de documentació
sobre les Fogueres de Sant Joan que va fer en finalitzar el curs
em va obligar a qualificar-lo amb un deu, dels pocs que n’he posat. Ja apuntava
maneres, doncs. En deixar l’institut i marxar a la universitat a estudiar
Filologia Catalana li vaig perdre la pista, com a molts. El vaig retrobar molt
de temps després exercint de professor de català en la Universitat de Bolonya.
Ens va servir de cicerone en una ciutat que coneixia bé. Vam compartir viatge
de tornada amb sa mare. I des d’aleshores vam reprendre la relació. Solem
coincidir al cinema i en el teatre, aficions que compartim, a més de la
lectura. I encara que els dos som castellanoparlants per família, des que ell
va decidir assumir el valencià com a llengua de comunicació, és en aquesta
llengua com interactuem. El seu treball actual en la UA com a tècnic de
Llengües fa que la seua cura per l’idioma siga extrema, la qual cosa es posa de
manifest en llegir el llibre. És col·laborador d’opinió en el Diari La Veu
del País Valencià, a més de publicar en el diari Información d’Alacant
i en mitjans d’abast estatal com les extintes Zero, Infogai i Queer
Magazine, infoLibre, El País, 20 minutos...
El que he
tingut entre mans aquests últims dies d’aquest tòrrid i incendiat agost ha
sigut un conjunt de 103 articles, escrits en valencià la majoria i
alguns que estan traduïts per ell mateix al castellà en ser publicats en
periòdics o revistes que editen en aquesta llengua. N’hi ha fins i tot un
escrit en un impecable italià, idioma que domina, a més d’altres quatre, segons
confessa aquest boig pels idiomes. Ha arribat fins i tot a matricular-se en
èuscar. El més antic dels que s’hi inclouen es remunta a 1997; l’últim, al
desembre del 2024. Això m’ha fet endinsar-me en una espècie de túnel del temps
i començar a recordar fets antics que coneixia i que la meua desmanegada
memòria havia guardat ja en algun calaix ple de teranyines. Quan parlava en el
títol d’aquesta entrada de crítica, ho feia perquè aquesta és la
perspectiva des de la qual l’autor se situa, siga quin siga el tema del qual
s’ocupa. Només quan recorda que és filòleg es mostra amb tota la neutralitat i
l’objectivitat que se li pot exigir a un estudiós, com quan explica en italià
la història de la llengua i de la cultura catalanes perquè el seu alumnat
d’allà accedisca en profunditat a allò que Banegas coneix a fons.
El llibre m’ha representat un enriquiment important del meu lèxic valencià. El seu és amplíssim, carregat de refranys, localismes expressius quan els necessita, i també de termes cultíssims, la qual cosa posa de manifest una de les seues premisses, considerar el valencià com a llengua de Cultura, amb majúscula. He de confessar que probablement han sigut els articles més personals com el de la seua eixida de l’armari («Adeu, armari, adeu», pàg. 37), la ruptura d’una relació de set anys amb tot el dolor que comporta, el seu viatge a Galícia, o a Vianos, el poble dels seus pares, els que m’han emocionat especialment. Veure’m capaç de llegir-me 300 pàgines de neta i apretada prosa en un idioma que no és en el que acostume a fer-ho ha sigut un esperó i el descobriment de la profunditat de l’idioma i de com, com sol succeir-ne amb d’altres, transmeten no solament una realitat, les idees, els sentiments de l’autor, sinó una vertadera i profunda weltanschauung que diem els alemanys, a més del meu professor de filosofia de València, don Carlos París, que va ser qui em va ensenyar el terme, una cosa així com cosmovisió. Una raó més per a agrair a Òscar no sols la seua afectuosa dedicatòria, sinó la meua posada a punt amb aquest bany de realitat sociolingüística. Es pot trobar en 80 Mundos i en Pynchon & Co. Espere i desitge que el llibre tinga el recorregut que mereix, ja que com diu en la cita introductòria Òscar, està convençut que lluita per una societat millor. Jo així ho crec també.
José Manuel
Mora
Comentarios